PREPARACIÓ CONTROL DIVENDRES 6é DE NOVEMBRE

EL MOTOR DE LES PLAQUES

EL MOTOR DE LES PLAQUES

I no obstant això es mou

Murmurant aquesta frase va eixir Galileu de la sala on li van jutjar i van obligar a admetre públicament que la Terra era el centre de l'Univers i per tant no es movia.

Açò mateix podria haver fet Alfred Wegener a l'eixir de la sala on s'estava realitzant un congrés internacional sobre Geologia en 1928 a la ciutat de Nova York. En l'esmentat congrés algunes eminències científiques ho van ridiculitzar i es van jactar de la seua hipòtesi sobre la deriva continental. 

Wegener va concloure de les seues investigacions que els continents s'havien desplaçat al llarg de la superfície del planeta. Va afirmar que milions d'anys arrere els continents van estar units formant un supercontinent que agrupava totes les terres emergides del planeta. El va cridar "Pangea", paraula grega que significa "tota la terra". Per contraposició a l'únic oceà existent en els temps de la Pangea li dió el nom de "Pantalasa" que significa "tot l'oceà". Segons Wegener, la Pangea es va fragmentar en distints continents que des de llavors se van anar desplaçant fins a ocupar les seues ubicacions actuals

Les idees de Wegener no van ser ben acollides entre els geòlegs. Per a començar es considerava que Wegener era més un meteoròleg que un geofísic i per tant un intrús entre aquests últims. A més la seua teoria era atrevida i difícil de justificar. Així les coses, es va guanyar l'enemistat de res menys que Harold Jeffreys, el geofísic de major prestigi de la seua generació, qui va saber veure els punts dèbils de la teoria de la deriva continental i els va utilitzar per a despreciar el conjunt de les seues aportacions.

Però açò no va minvar la voluntat de Wegener qui va continuar treballant per a aportar més proves que demostraren el desplaçament dels continents.

En l'actualitat les seues prediccions s'han fet realitat i s'ha pogut mesurar, per exemple, que Amèrica del nord i Europa se separen a raó de 2 cm cada any (la mateixa velocitat a què creixen les ungles dels dits de la mà d'una persona) . Però quin instrument és capaç de mesurar distàncies tan llargues i a més ser tan precís?

La tecnologia moderna ha proporcionat satèl·lits artificials capaços de reflectir rajos làser. El procediment és com seguix: des d'un observatori d'Europa s'emeten rajos làser cap a un satèl·lit artificial expressament preparat amb espills còncaus. Els rajos reboten en el satèl·lit i es reben en determinats observatoris als Estats Units. Gràcies a les peculiars característiques dels rajos làser, qualsevol variació en la distància entre dos punts podrà ser mesurada amb un error màxim de 2 mm a l'any.

                                  SATÈL.LIT GEODINÀMIC LÀSER LAGEOS (NASA)

Ara, contesta a les següents qüestions:

  a) A partir del text anterior, aporta la teua opinió sobre si l'actitud de la comunitat científica cap a la teoria de Wegener va ser "científica" o no

   b) La distància entre Europa i Amèrica del nord és de 4500 km. Si van començar a separar-se a principis del Juràssic (fa aproximadament 200 milions d'anys) , a quina velocitat mitjana s'han separat durant aquest temps?

   c) Entre África i Sud-amèrica la distància és major, aproximadament 5000 km, i van començar a separar-se després, a finals del Juràssic (fa aproximadament 140 milions d'anys) . A quina velocitat mitjana s'han separat?

   d) En cas de mantindre's estos dos ritmes, què passarà amb Amèrica Central dins d'uns milions d'anys?

les roques. tipus. el cicle de les roques

CONCEPTE DE ROCA

LA CLASSIFICACIÓ DE LES ROQUES

EL CICLE DE LES ROQUES

LES UTILITATS DE LES ROQUES

diferència entre roca i mineral

pincha aquí

1. CONCEPTE DE ROCA.

Una roca és una substància natural inerta, és a dir, no viva, que està constituïda per dos o més tipus de minerals o de mineraloides. Per exemple, la roca anomenada granit, està composta per tres tipus de minerals anomenats quars, feldspat i mica. 

En moltes roques, les partícules de cada mineral són tan petites que no es distingeixen les unes de les altres a simple vista, per la qual cosa sembla que estiguin constituïdes per un sol tipus de mineral. Això no obstant, quan se'n fa una anàlisi o una observació amb el microscopi es pot comprovar que hi ha diversos tipus de minerals. És el cas, per exemple, de la calcària, una roca que està constituïda pel mineral calcita i per una petita proporció dels minerals que formen les argiles. 

Algunes roques estan formades per mineraloides, és el cas per exemple dels carbons i del petroli, que són dues roques formades per matèria orgànica, i del vidre volcànic anomenat obsidiana, ja que els seus components no tenen estructura cristal·lina (no són doncs minerals).

2. LA CLASSIFICACIÓ DE LES ROQUES.

Les roques es classifiquen d'acord amb el procés de formació que han seguit. Es distingeixen tres grans grups de roques: 

sedimentàries, magmàtiques i metamòrfiques

2.1.  Les roques sedimentàries. 

Són les roques formades per la unió de partícules soltes, anomenades sediments, que s'acumulen als fons de les valls, dels mars i dels oceans.

Tenint en compte l'origen d'aquestes partícules, se'n distingeixen quatre tipus de roques sedimentàries anomenats: 

         detrítiques, químiques, bioquímiques i orgàniques.

• Detrítiques.

Són les roques formades per la compactació de partícules procedents de l'erosió de les muntanyes, deguda a l'aire, la pluja, els rius, les glaceres, etc. Aquests agents desgasten el relleu, transporten les partícules arrencades i, a l'últim, les dipositen en forma de capes horitzontals o estrats, en llocs més o menys allunyats dels seus punts d'origen. Un cop dipositades allí, i mitjançant un procés que dura milions d'anys, anomenat diagènesi, les partícules s'uneixen entre si i originen les roques sedimentàries detrítiques.

La diagènesi es produeix per compactació (deguda al pes que els sediments superiors exerceixen sobre els inferiors) i per cimentació (precipitació d'una substància que uneix les partícules). Si les partícules tenen la mateixa grandària que la sorra, les roques s'anomenen gresos, si són més gruixudes, conglomerats, i si són com una pols impalpable, argiles.

• Químiques.

Són les roques formades per la unió de partícules aparegudes dins l'aigua com a resultat d'una reacció química. Així es formen la calcària de precipitació química i elguix. L'evaporació d'una part de l'aigua en facilita la precipitació de les substàncies que formen aquestes roques. Altres roques, com la sal gemma o la silvina, necessiten l'evaporació gairebé total de l'aigua; és per això que aquestes roques s'anomenen evaporítiques.

El guix, la sal gema i la silvina són tres minerals, però normalment es presenten associats a altres minerals constituint unes roques que reben el mateix nom. 

• Bioquímiques. 

Són les roques formades per la compactació i cimentació de restes inorgànics (esquelets) d'éssers vius, com són per exemple les petxines de mol·luscs, els fragments de corall i les closques d'organismes microscòpics. Tots aquests organismes han fabricat els seus esquelets a partir de les sals dissoltes i mitjançant reaccions químiques produïdes dins l'organisme. Exemples d'aquestes roques són la calcària coral·lina (procedeix dels coralls), la calcària nummulítica (procedeix d'uns fòssils anomenats nummulits) i l’alumaquel·la (procedeix de petxines).

• Orgàniques.

Són les roques formades a partir de l'acumulació de restes orgàniques d'éssers vius. Exemples d'aquestes restes orgàniques són els troncs i les fulles d'espècies vegetals que van viure fa milions d'anys i que quedaren colgades sota terra, la qual cosa en va impedir la seva descomposició i amb el temps han donat lloc als anomenats carbons minerals.

Segons el major o menor percentatge de carboni s’anomenen 

antracita, hulla, lignit i torba

2.2. Les roques magmàtiques.

Les roques magmàtiques són les que s'han originat a partir d'un magma que, en refredar-se, s'ha solidificat. Tenint en compte les condicions en què es produeix aquesta solidificació, es distingeixen tres tipus de roques magmàtiques:

• Les roques plutòniques.

Són les que es formen quan el refredament té lloc a una gran profunditat. El procés és lent i tots els minerals cristal·litzats tenen una grandària semblant. Per exemple, el granit blanc, el granit rosa i la sienita (es diferencia del granit rosa en no tenir quars).

• Les roques filonianes o porfíriques.

Són les que es formen quan el magma es refreda a l'interior d'esquerdes. El refredament és més ràpid que en el cas anterior i solen presentar un minerals que han cristal·litzat en cristalls grans envoltats de minerals que han cristal·litzat donant cristalls petits. Podem assenyalar-ne el pòrfir granític i el pòrfir sienític.

• Les roques volcàniques.

Són les que es formen quan el magma que ha sortit pels volcans es refreda a l'exterior. El refredament és molt ràpid i normalment els seus components no tenen prou temps per cristal·litzar i formar minerals, per la qual cosa o resten com una massa amorfa (com passa en els vidres volcànics com l'obsidiana en les laves), o bé només en cristal·litzen uns quants formant minerals i els altres components queden com una massa sense forma determinada (com passa en la roca anomenada basalt). Cal comentar que els vidres que nosaltres fabriquem, per exemple, per posar en les finestres, no són cristalls ja que no són de matèria cristal·lina sinó de matèria amorfa. 

2.3. Les roques metamòrfiques.

Són les roques formades a partir d'altres roques ja existents, quan aquestes són sotmeses a un gran augment de pressió o de temperatura, o d'ambdues alhora, a conseqüència del qual els seus minerals, sense arribar a fondre's, es transformen en altres minerals, capaços de suportar les noves condicions. Per tant, la nova roca presenta una aparença i unes propietats diferents de les de la roca inicial. Segons quina sigui la roca inicial, apareixen diferents tipus de roques metamòrfiques. Les més conegudes són les següents:

3. . EL CICLE DE LES ROQUES.

S'anomena el "cicle de les roques" el conjunt de processos naturals que provoquen que les roques d'un tipus es transformen en roques d'un altre tipus. En el següent esquema es pot observar els noms de tots aquests tipus de processos.

4. LES UTILITATS DE LES ROQUES. 

Les roques es fan servir, sobretot, en la construcció d'edificis, de carreteres i de ponts (argiles, sorres, graves, guix, etc.) i algunes d'elles com a font d'energia (carbons, petroli i gas).

• Argiles. 

Les argiles estan constituïdes per partícules molt petites. Si s'hi afegeix aigua, s'amaren i es converteixen en fang; llavors impedeixen que l'aigua penetri el terreny, per la qual cosa s'hi formen bassals. Humides, s'hi poden modelar fàcilment i fer gerros, maons i teules. Per evitar que es desfacin en el cas que es tomin a mullar, s'han de coure en forns especials a altes temperatures. D'aquesta manera s'aconsegueix que les seves minúscules partícules quedin soldades.

• Sorres i graves. 

Aquests dos materials només difereixen en la grandària de les seves partícules. S'utilitzen en la construcció de carreteres, per fer superfícies planes abans d'afegir-hi l'asfalt, per barrejar-les amb ciment o amb cal i fabricar així el morter que utilitzen els paletes per unir els maons. Les sorres de quars, mitjançant la seva fusió i el seu posterior refredament, serveixen per fabricar el vidre. De sorres i graves, se'n troben a les platges i als rius. També poden ser obtingudes per mitjà de la trituració d'altres roques.

• Materials aglomerants. 

Són els materials utilitzats en la construcció que, en afegir-hi aigua, posteriorment es consoliden (s'endureixen). Són el guix i el ciment.

• El guix. 

S'utilitza per a l'acabat de sostres i parets. Com que és un material fi, permet un bon acabat; i com que també és tou, s'hi poden encastar canonades, cables i endolls. S'obté del guix natural, després d'escalfar-lo prèviament en un forn fins que perd una part de l'aigua. En acabat s'hi afegeix aigua, i al cap d'una mitja hora se solidifica (s'endureix).

• El ciment. 

És l'aglomerant bàsic de la construcció. És una pols grisa a la qual s'afegeix sorra i aigua per fer el morter dels paletes. Si també s'afegeix grava s'obté el formigó. Aquest material, quan s'endureix, esdevé molt consistent. Si a més s'hi inclouen barres d'acer i una xarxa de filferros, se'n diu formigó armat. El ciment s'obté a partir de la calcinació d'una mescla d'argila i calcària, a la qual després s'afegeix guix.

• Pedres per a la construcció. 

Són les roques que s'utilitzen per fer les superfícies de treball de les cuines, els terres dels vestíbuls i el revestiment de les façanes d'alguns edificis sumptuosos. Les roques més emprades amb aquesta finalitat són el marbre, el granit (granit blanc i granit rosa), la calcària, el gres i la pissarra. Aquesta última, atesa la facilitat que té de trencar-se en làmines, es fa servir molt per recobrir les teulades inclinades de les cases situades en llocs on el clima és plujós.

• La sal. 

La sal comuna o clorur sòdic s'empra en l'alimentació com a condiment i com a conservant. S'obté a partir de la sal gemma natural, que es troba amb un cert grau d'impureses entre els estrats sedimentaris.

• Els carbons, el petroli i el gas natural. 

Totes aquestes substàncies es fan servir per obtenir energia mitjançant la seva combustió amb l'oxigen de l'aire. Aquesta energia és la que fa moure els cotxes, els camions i els vaixells; la que manté la calefacció, i la que, a les centrals termoelèctriques, es transforma en l'electricitat que arriba a les indústries i a les ciutats. Es distingeixen quatre tipus de carbons: la torba, el lignit, l'hulla i l'antracita.

A Espanya no hi ha gaires jaciments de torba, material que també s'utilitza com a adob orgànic; això no obstant, hi ha nombrosos jaciments de lignit (Terol), i d'hulla i antracita(Astúries i Lleó). Es tracta de carbons de molt bona qualitat però difícils d'extreure. Això fa que solament siguin rendibles quan el preu del petroli és molt alt. A Espanya gairebé no hi ha producció de petroli; només es pot esmentar el jaciment d'Amposta (Tarragona). A més d'energia del petroli, també se n'obtenen els plàstics. Actualment s'està estenent arreu de tota Espanya un gasoducte que distribueix a les cases gas natural procedent d'Algèria.

LECTURA COMPRENSIVA : un viatge al.lucinant

EL RECICLATGE DE LES ROQUES

"Un viatge al·lucinant"

Em trobava tranquil·lament este estiu prenent el sol a la platja, quan em va succeir quelcom increïble. Encara no sé si va ocórrer de veritat o el vaig somiar. Gitada boca per avall, observava com un xic eixia del mar. En eixe moment ¡zas! ja està.  Què és el més fastidoso que et pot passar quan estàs prenent el sol en una platja d'arena? Ho endevineu? Perquè sí, això és, el típic senyor o senyora apalissant la seua tovalla al vent. Quina ràbia! la cara plena d'arena i damunt un gra té la gosadia de ficar-se en un ull.

Fins ara tot és normal, enutjós però normal. L'increïble ve a continuació.

Vaig agafar un espill del bossa de mà i amb un mocador de paper em vaig disposar a traure el gra d'arena. Em va costar un pèl, però al final ho vaig aconseguir i quan vaig hissar la mà per a tirar-ho, vaig escoltar:

- què faràs, insensata?

Vaig mirar al meu voltant però ningú pareixia haver-me dit res

-Eh! Mírame!, estic en la teua mà!

Sorpresa vaig mirar la meua mà i vaig veure com aquell gra d'arena pareixia parlar-me! . Quasi em desmaie.

-Si, no poses eixa cara de panoli, sóc de veritat. Bé, em presentaré: sóc Sir Quars, Comte de Granit i encara que ara em trobe vagant pel món, en un altre temps vaig ser un personatge molt important en la meua pàtria. El meu comtat es...,és a dir,…va ser un enorme bloc de granit. Vaig ser encomanat fa molt, molt de temps per a una missió molt emocionant, recórrer i descobrir el món.

Recuperada del meu estupor em vaig interessar per la història i fins i tot li vaig preguntar:

-Per què et van triar a tu?

-perquè com sóc de quars sóc molt dur i resistent i això és imprescindible per a una missió tan perillosa.

-I tu vas acceptar sense més?

- Per a mi és tot un honor. A més, em van fer Comte de Granit

-Val, val, prosseguix.

-Amb l'ajuda del sol i de la pluja em vaig soltar de la roca. No sabia el que m'esperava. Vaig ser arrossegat i apalissat per l'aigua que baixava de la muntanya a una velocitat de vertigen. Però vaig aguantar i vaig arribar fins a l'oceà a què no vaig poder admirar per molt de temps perquè em vaig submergir ràpidament en el fons.

Allí vam ser a parar infinitat de essers com jo, i clar, tants érem que la conca es va afonar. Van continuar caient més i més grans. Cada vegada estàvem més atapeïts fins que va arribar un moment en què una substància apegalosa ens va unir de tal forma que no podíem separar-nos. Jo no comprenia bé el que estava passant però uns companys em van dir que ara formàvem part d'una roca sedimentària, l'arenosa.

Al principi no em va importar, perquè el que jo volia era conéixer nous mons, però és que ens seguíem afonant. Quin mal! el pes dels de dalt era inaguantable i per baix començava a pujar una calor que ni en el Sàhara

Ah! i per si açò fóra poc, la placa oceànica decidix moure's i xocar contra el continent. Allò era pitjor que estar dins d'una olla exprés a tota marxa.

- I què vas fer?

Toca! doncs el que tots, em vaig transformar. És a dir, la calor i la pressió em van transformar. I saps què? Em va agradar, perquè en esta nova forma la pressió i la temperatura ja no eren insuportables. Ara era un altre esser. Formava part d'un nou grup, les roques metamòrfiques, concretament d'una quarsita.

Però tanta felicitat no podia durar molt, la placa oceànica seguia tretze són tretze xocant contra el continent, i clar, es va ficar per davall i ens va arrossegar. Quin fregament tan brutal! em vaig deixar tota la pell. Confesse que reconéixer-ho em fa vergonya, però no vaig aguantar (encara que els altres tampoc eh!). Allò va fer augmentar tant la temperatura que ens fonem i formem una substància viscosa, el magma. Què inquiet era el tio, a la mínima ocasió que va tindre, zas! es va escapar cap amunt - a buscar un poc d'aire fresc, va dir-. Amb ell ens en vam anar tots, però no arribem a eixir

Ens quedem en una enorme bossa magmàtica, a prou metres de la superfície. Amb el calentito que s'estava baix, ací dalt ens solidifiquem de fred. Així sense donar-me compte, vaig tornar a ser jo, el dur, el resistent i irresistible Sir Quars, Comte de Granit. Estava, una altra vegada, formant part d'una roca magmàtica, el granit.

-i què fas ara ací?

-Doncs com sempre, la calor, el fred, la pluja i el vent es van portar tot el que ens cobria i una vegada a la intempèrie em van alliberar de la roca, així que una altra vegada volta a començar. Ara si eres tan amable tira'm al mar i seguiré el meu camí. Adéu i no et preocupes per mi, tornaré.

-és increíble, veritat?

Com veus, el gra de quars que forma part de les roques de la corfa, es recicla contínuament en un procés cíclic que dura diversos milions d'anys cridat cicle de les roques

Després de llegir atentament el text i fixar-te en la figura, respon a les qüestions següents:

1. Descriu breument, en termes geològics, els processos pels quals passa el gra de quars
2. Per què la majoria dels grans d'arena són de quars?
3. Anomena distints tipus de roques que es poden trobar en l'escorça terrestre. Quines condicions de pressió i temperatura fan falta per a formar-los? Series capaç de descriure com es va formar cada grup de roques?